III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mi bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo semblo amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu peu, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
i el teu destí per fer, amb cartes velles
un solitari nou sobre la duna.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol

1964

I

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado.
Ya no compartirás la clara luna
ni los lentos jardines. Ya no hay una
luna que no sea espejo del pasado,

cristal de soledad, sol de agonías.
Adiós las mutuas manos y las sienes
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes
la fiel memoria y los desiertos días.

Nadie pierde (repites vanamente)
sino lo que no tiene y no ha tenido
nunca, pero no basta ser valiente

para aprender el arte del olvido.
Un símbolo, una rosa, te desgarra
y te puede matar una guitarra.

II

Ya no seré feliz. Tal vez no importa.
Hay tantas otras cosas en el mundo;
un instante cualquiera es más profundo
y diverso que el mar. La vida es corta

y aunque las horas son tan largas, una
oscura maravilla nos acecha,
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha
que nos libra del sol y de la luna

y del amor. La dicha que me diste
y me quitaste debe ser borrada;
lo que era todo tiene que ser nada.

Sólo que me queda el goce de estar triste,
esa vana costumbre que me inclina
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Jorge Luis Borges

La vida perdurable

El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha

passat. Sí, també faig col.lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater

Kensington

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
«Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m’he tornat una flor groga.»
D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m’hi doni. Dic:
«Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí.»
M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
«No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m’he tornat una flor groga.»

Gabriel Ferrater

La vida es una caja de bombones...nunca sabes lo que te va a tocar....

Iron

Esmorzo trossets de cacauet
esmicolats dins d'un gran bol
amb iogurt líquid.

Molt irlandesa,
aquesta deliciosa marranada.

Tan lluny sempre de tu,
mare,
i avui,
en una casa inhòspita.
m'ha colpejat la teva olor
com una clatellada.

M'he girat amb un gest suau,
com si esperés trobar-te.
Però rere meu
només hi havia vapor
i la mare d'un altre
allisant la solitud d'un coll
amb aigua destil·lada.

He enfonsat la cullera al bol,
fantasiejant que eres tu
la que em planxava el clatell
taral·lejant en un matí qualsevol
des del forat del temps.

Sílvia Bel, L'Esbós

Bolero

Deslligues les paraules i les llances
contra mi com una canilla de gossos
afamats. Aties els records perquè
em queixalin els dits. Proves a esgarrapar-me
amb una carícia i saqueges velles cartes
buscant-hi una promesa amb tendències
suïcides.

El rellotge resta mut, empassant-se els segons,
el calendari de la paret t'evita la mirada:
no gosen dir-te que ja és massa tard.

Com quan una nit obres el rebost i descobreixes,
que entre olives i capsetes de safrà,
que l'amor també tenia data límit.

Te di la vida entera.

Ara tant li fa:
et pots quedar el canvi.



Gemma Gorga, El desordre de les mans

Petit Sil·logisme

Avui
ni plou
ni fa sol.

Has vist mai
que jo em pentini?
Que em vesteixi
de dol?

(Perdona,
però no sé per quines raons
t'entestes a dir
que sóc
una
bruixa.)

Gemma Gorga, El desordre de les mans