jueves, diciembre 19, 2013

Besos


Hay besos que pronuncian por sí solos
la sentencia de amor condenatoria,
hay besos que se dan con la mirada
hay besos que se dan con la memoria.

Hay besos silenciosos, besos nobles
hay besos enigmáticos, sinceros
hay besos que se dan sólo las almas
hay besos por prohibidos, verdaderos.

Hay besos que calcinan y que hieren,
hay besos que arrebatan los sentidos,
hay besos misteriosos que han dejado
mil sueños errantes y perdidos.

Hay besos problemáticos que encierran
una clave que nadie ha descifrado,
hay besos que engendran la tragedia
cuantas rosas en broche han deshojado.

Hay besos perfumados, besos tibios
que palpitan en íntimos anhelos,
hay besos que en los labios dejan huellas
como un campo de sol entre dos hielos.

Hay besos que parecen azucenas
por sublimes, ingenuos y por puros,
hay besos traicioneros y cobardes,
hay besos maldecidos y perjuros.

Judas besa a Jesús y deja impresa
en su rostro de Dios, la felonía,
mientras la Magdalena con sus besos
fortifica piadosa su agonía.

Desde entonces en los besos palpita
el amor, la traición y los dolores,
en las bodas humanas se parecen
a la brisa que juega con las flores.

Hay besos que producen desvaríos
de amorosa pasión ardiente y loca,
tú los conoces bien son besos míos
inventados por mí, para tu boca.

Besos de llama que en rastro impreso
llevan los surcos de un amor vedado,
besos de tempestad, salvajes besos
que solo nuestros labios han probado.

¿Te acuerdas del primero...? Indefinible;
cubrió tu faz de cárdenos sonrojos
y en los espasmos de emoción terrible,
llenáronse de lágrimas tus ojos.

¿Te acuerdas que una tarde en loco exceso
te vi celoso imaginando agravios,
te suspendí en mis brazos... vibró un beso,
y qué viste después...? Sangre en mis labios.

Yo te enseñé a besar: los besos fríos
son de impasible corazón de roca,
yo te enseñé a besar con besos míos
inventados por mí, para tu boca.

Gabriela Mistral

miércoles, noviembre 06, 2013

Vida


Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Lluís Llach

martes, agosto 20, 2013

Istambul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Manuel Forcano, Llei d'Estrangeria

martes, agosto 06, 2013

Superstició

Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com la superstició:
fals però poderós.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap

jueves, agosto 01, 2013

Papirs d’Hermòpolis, s.v aC

Quan els perses eren senyors d’Egipte,
un soldat de servei a Memfis
va escriure en un papir una carta
a qui estimava: “Per saber de tu
he enviat aquesta lletra.
La túnica que vas regalar-me,
la porto posada…”

Segles després, l’arqueologia ha descobert
l’ossada del missatger i, en un estoig,
la col•lecció de cartes
que no van arribar mai
al seu destí.
Què va passar-li al correu,
no ho sabem, qui va matar-lo
a mig camí, i per què?
L’assaltaren, un aldarull,
o potser va ser perquè no fossin llegits
alguns retrets: “Fa dies
que sabies que m’havia picat una serp
i no m’has escrit ni per preguntar
si encara visc o ja m’he mort...”

Reconforta saber
que no tenen cronologia els sentiments
i que la pell sent el mateix desig ara
que fa vint-i-cinc segles.
O no tant saber que les decepcions
-en l’alfabet que sigui-
s’expressen amb els mateixos mots.
Que res no canvia.
Que som exactament iguals
Que quan els perses eren senyors d’Egipte.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap

viernes, julio 05, 2013

Desglaç


Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal

T'estimo perquè sí

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria-Mercè Marçal, del llibre 'Escarsers' (1980 -1982)

miércoles, junio 26, 2013

Torturador y Espejo

Mírate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

dónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

Mario Benedetti
26 de juliol: Diada Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura.

miércoles, mayo 15, 2013

LA FONT

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para
mai de rajar; l’escolto
de nit, al cor de cada cosa.


A Teresa,
des de la meva solitud.
Joan Vinyoli
18 de febrer del 1980



*Aquest poema i el seguent els dediquem a la Tona Casanellas, que ens va deixar el 12 de Maig de 2013. Sempre et recordarem, Tona. Bon viatge

RERA EL MARGE

No ens moguem d’aquest lloc,
que el temps ara transcorre dolçament
rera el marge dels teus anys i dels meus
I ja tot ens pertany molt més que abans.

No sabria pas dir-te quina llum
veig que et dansa a l’entorn de la cintura,
quina claror t’encén els ulls,
quina tendresa et llisca pels cabells.
Només, potser, podria dir-te’n
els colors, i no cal, que prou que els saps.

Aprofita, si et plau, la llum que ens plou
finestra enllà d’aquest capvespre plàcid
per llegir-me en veu alta (jo no puc)
els versos que tu i jo més estimem.


A Teresa,
molt afectuosament
M. Martí Pol
febrer 1980

viernes, mayo 10, 2013

A vegades és necessari i forçós

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

domingo, mayo 05, 2013

Sàpigues, company



Sàpigues, company,
tu que ets conscient,
que no tot és por,
que no tot és plany,
que no tot són crits
i ràbies i cops.
Ni desig d’amor
ni amor compartit.
Cal pensar també
i molt aviat
a aprendre ben bé,
amb vocació
i aplicadament,
un ofici clar,
un treball decent.
Company, cal servir
segons els teus dons,
sense vanitat.
Si no, què seràs?
un número més,
un paràsit més,
una nosa més.
Si no vols ser esclau
del podrit diner,
del poder d’un sol
o el poder de molts,
fes-te abans esclau
de les teves mans
i del teu cervell,
a profit de tu,
a profit dels teus,
a profit del món.
Tot depèn de tu
i de cadascú.

(Pere Quart)

martes, abril 30, 2013

Unha vez tiven un cravo

Unha vez tiven un cravo
cravado no corazón,
i eu non me acordo xa se era aquel cravo
de ouro, de ferro ou de amor.
Soio sei que me fixo un mal tan fondo,
que tanto me atormentóu,
que eu día e noite sin cesar choraba
cal choróu Madalena na Pasión.
“Señor, que todo o podedes
-pedínlle unha vez a Dios-,
dáime valor para arrincar dun golpe
cravo de tal condición”.
E doumo Dios, arrinquéino.
Mais…¿quén pensara…? Despois
xa non sentín máis tormentos
nin soupen qué era delor;
soupen só que non sei qué me faltaba
en donde o cravo faltóu,
e seica..., seica tiven soidades
daquela pena…¡Bon Dios!
Este barro mortal que envolve o esprito
¡quén o entenderá, Señor!…

Rosalía de Castro

viernes, abril 26, 2013

Como la hormiga

Como la hormiga testaruda lleva su carga sosteniéndose en ella,
así te encuentro siempre abrazada a una lágrima;
a una lágrima tuya que no has llorado todavía.
Que no quieres llorar,
que no puedes llorar porque es mas grande que tu cuerpo.
Porque es más grande que tu cuerpo
y no la puedes contener, como el mundo no contiene su noche;
y te apoyas en ella, sin llorarla, para que siga estando junta,
y duermes a su lado, vigilándola un poco,
y la sostienes en tus brazos, sin abarcarla, como el raíl sostiene el tren.
y la proteges con tu cuerpo de la profanación,
para que el mundo, pequeñito, no la pueda enjugar en su pañuelo.

Luis Rosales

jueves, marzo 28, 2013

ELS AMANTS


La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de Setembre de 1924- València, 27 de Març de 1993)