VII

Pren la cendra dels teus ulls
per recollir els plaers del llit,
ara que saps que hi ha
tantes sexualitats com cossos possibles,
infinitats de jocs en l'abisme de la nit
i en les mentides del carnet d'identitat.
Performativitza un cos discursiu, llegeix-te,
busca les boges de l'altell,
i empassa't les metàfores de la ploma,
crea llenguatze emfatitzant
l'espai de diferència
ofegat entre repeticions,
que tot són fotocòpies,
escolta la subversió de 'l'exterior constitutiu'
-no sempre és perfecta la impressió.
Troba els 'no-llocs' desplacats del conflicte,
encén el cigarro que no hauries de fumar,
devora't el sexe, fes-me plorar.
I a poc a poc, com l'heura,
instauraràs la revolució dels mots
i es trencaran cadenes,
anomenaràs el món amb les teves paraules,
encetaràs la perspectiva d'un sistema possble
que ara s'encega amb la llum de neó
d'un mercat que ha enterrat les nostres necessitats.
Fes-ho amb prudència, lluny dels museus.
Somriu quan et notifiquin la baixa a la feina
per provocar perills, per ser més tu que mai:
de saltar tan alt les normes
arribaràs volant on et proposis,
esquerdaràs el mur de la veritat,
esfondraràs les lleis de la desídia,
faràs l'amor com mai l'has fet abans.

Mireia Calafell, "Poètiques del cos" (2006)

VI

Agafa la maleta, desfés-te el nus
que et lliga el coll i t'amenaca
i surt a la deriva abans de naufragar:
diuen els diaris i la suor a les mans
que la vida s'ha posat a treballar.
Digues als arbres del carrer i a les terrasses
tot el que has escoltat caminant per la ciutat,
escriu sobre la veu fantasmagòrica
que al metro recorda que ens vigilen.
I si arribes tard a casa, les claus cauen a terra,
prepares el sopar, respons a les preguntes
i et fan mal l'esquena, les ungles, les mentides,
o tens el cansament al moll de l'os,
si et pesen la vida, l'uniforme i el desig
o has perdut la batalla amb el cos,
respira a fons i no vagis al metge
si no vols que et condemnin
a la presó de fàrmacs ben diversos
-ho saps, és l'era del Prozac.
Ningú et comentarà que t'hi has deixat la pell
de tant que has netejat
vides, deixalles, més d'un mal de cap
-hores de feina que mai no cobraràs.
No es confessarà que la teva tristesa
és el producte calculat
del pes feixuc de néixer dona,
que has de ser mare, esposa i criada
model, anorèxica de mires, fidel amant.
Però lluita, que encara som a temps,
i deslliura't de lleis asfixiants
del nom amb què t'han batejat,
del xantatge afectiu, de les promeses intangibles
i l'assetjament d'una feina que esclavitza
amb tot el que no diu.

Mireia Calafell: Poètiques del Cos (Premi Amadeu Oller 2006)

El deseo de ser diferente de lo que eres
es la mayor tragedia con que el destino
puede castigar a una persona.

SANDOR MARAI, El ultimo encuentro