VI

Agafa la maleta, desfés-te el nus
que et lliga el coll i t'amenaca
i surt a la deriva abans de naufragar:
diuen els diaris i la suor a les mans
que la vida s'ha posat a treballar.
Digues als arbres del carrer i a les terrasses
tot el que has escoltat caminant per la ciutat,
escriu sobre la veu fantasmagòrica
que al metro recorda que ens vigilen.
I si arribes tard a casa, les claus cauen a terra,
prepares el sopar, respons a les preguntes
i et fan mal l'esquena, les ungles, les mentides,
o tens el cansament al moll de l'os,
si et pesen la vida, l'uniforme i el desig
o has perdut la batalla amb el cos,
respira a fons i no vagis al metge
si no vols que et condemnin
a la presó de fàrmacs ben diversos
-ho saps, és l'era del Prozac.
Ningú et comentarà que t'hi has deixat la pell
de tant que has netejat
vides, deixalles, més d'un mal de cap
-hores de feina que mai no cobraràs.
No es confessarà que la teva tristesa
és el producte calculat
del pes feixuc de néixer dona,
que has de ser mare, esposa i criada
model, anorèxica de mires, fidel amant.
Però lluita, que encara som a temps,
i deslliura't de lleis asfixiants
del nom amb què t'han batejat,
del xantatge afectiu, de les promeses intangibles
i l'assetjament d'una feina que esclavitza
amb tot el que no diu.

Mireia Calafell: Poètiques del Cos (Premi Amadeu Oller 2006)