No es queixava mai de la seva vida perquè, segons a quines hores, a tres passos del cavallet, sentia una escalfor al cor i una mena de bogeria al cervell que res del món no hauria pogut donar-li fora de la seva feina. Des del seu colomar, tot mirant l'estesa de terrats plens de roba blanca que la marinada feia gronxar, pensava que no s'hauria volgut canviar amb ningú.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Edicions 62, 1984 [1974]), pàg. 106