martes, diciembre 27, 2011

Arco Iris


A veces
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo linda
o lo fea
lo vieja
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea

sonríe
cual si fuese
una revelación
y su sonrisa anula
todas las anteriores
caducan al instante
sus rostros como máscaras
sus ojos duros
frágiles
como espejos en óvalo
su boca de morder
su mentón de capricho
sus pómulos fragantes
sus párpados
su miedo

sonríe
y usted nace
asume el mundo
mira
sin mirar
indefensa
desnuda
transparente

y a lo mejor
si la sonrisa viene
de muy
de muy adentro
usted puede llorar
sencillamente
sin desgarrarse
sin deseperarse
sin convocar la muerte
ni sentirse vacía

llorar
sólo llorar

entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris.

Mario Benedetti

viernes, noviembre 25, 2011

L'important no és el que vius, sinó com ho vius....

miércoles, octubre 19, 2011

"La peor lucha es la que no se hace"...

Karl Marx

lunes, agosto 29, 2011

"La vida no es la que uno vivió, sinó la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla" Gabriel García Márquez
"Nuestra cabeza es redonda para permitir al pensamiento cambiar de dirección..."

sábado, agosto 20, 2011

"Que nunca te falte un sueño por el que luchar, un proyecto que realizar, un lugar donde ir y alguien a quien querer...."
"Pregunta lo que ignoras y pasarás por tonto 5 minutos, no lo preguntes y serás tonto toda la vida" Proverbio Chino
Si vives tratando de evitar problemas en lugar de enfrentarlos, nunca tendrás el carácter para alcanzar tus sueños.
"Una persona cambia por dos razones: aprendió demasiado o sufrió suficiente..."
"Esta clase de certeza solo se vive una vez en la vida..." Los puentes de Madison.
"La soledad es un buen sitio para visitar, pero no para quedarse..."
"No podemos cambiar el mundo, pero podemos dejar de destruirlo..."
"Un amigo es aquel que sabe todo de ti, y sin embargo, sigue siendo tu amigo" Kurt Cobain

jueves, agosto 11, 2011

el tiempo

la mala noticia es que el tiempo vuela. la buena noticia es que tu eres el piloto!

martes, junio 28, 2011

CANÇÓ A MAHALTA

Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
és que jo també tinc records!

Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
els gorgs, els erms i els afraus

i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.

Màrius Torres

sábado, junio 25, 2011

Engany

"Digues, per què em vas fer
confiar en mi?".
T'he pogut enganyar,
cor tan perplex?
"M'has volgut subornar,
caut, sense orgull".
Sense espera, amb orgull,
te'm vas concedir.
"I era per fer-me mal
quan vingués avui!"
Oh, com te m'has cregut
que em fores fidel?

viernes, junio 24, 2011

SI PUC

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies

sábado, junio 11, 2011

MESTER D'AMOR

Si en saps el pler no estalvïis el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.


Joan SALVAT-PAPASSEIT

viernes, junio 10, 2011

Si Tornes

Repetiré el meu nom i el teu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.

Miquel Martí i Pol
Tu, jove moribund, que ara m'has dit Amarga,

amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!

Si em trobessis al fons d'una vida més llarga,

quan em diries Dolça també fores injust.


El meu sabor és fet de milions de vides

que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:

Astres,ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,

seré un instant amarga de la teva amargor....



Gran ocell de silenci, indiferent i muda

germana de la Nit, sobre la carn vençuda

el meu vol és profund i pàl.lid, però breu.


Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;

però,més que l'angúnia, m'allunya d'aturar-me

la llum d'alba de l'àngel que ve darrera meu.


de Màrius Torres, 14 Agost 1938

miércoles, junio 01, 2011

La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la
seva senzillesa estructural. També, per la breve-
tat amb què ens visita la boca.

Gemma Gorga, El llibre dels minuts

sábado, mayo 21, 2011

Yo también votaré. Manifiesto por la política

Yo iré a votar.

No me abstendré ni me conformaré.
Nadie va a decidir por mí; nadie puede ni debe hacerlo.
No quiero arrepentirme de que otros hagan las cosas sin haberme molestado.
Elegiré sin acobardarme.
Elegir es un acto inteligente y libre y valiente. Y yo me atrevo. [Y lo hago con memoria].
Luego, cuando haya votado, reclamaré [y me implicaré].
Me siento responsable de mejorar las cosas [en mi trabajo, en mi barrio, en mi asociación...].
Yo voto porque la política no es cosa de rufianes ni de golfos.
En la política hay candidatos íntegros[, candidatas íntegras].
Elijo la decencia y prefiero votar.

Yo también votaré

martes, mayo 17, 2011

A voltes el desig se'ns torna mut
i és un dard retardat a l'aljava
que els dies enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l'absència.

I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.

I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo.

Maria Mercè Marçal, Desglaç

sábado, mayo 14, 2011

A mida

No vaig haver d'eixamplar
ni d'escurçar la llargada
dels meus llavis, dels meus braços:
el teu amor hi encaixà
com un vestit fet a mida.

Entrar en la nit

Acostes lentament els llavis als meus ulls
i, d’una lleu bufada, els apagues la llum.
El fred comença sempre sota les parpelles,
En el plec que queda entra la mirada i l’aire
caigut. Hi ha dies en què oblido que el món és
alçària, que el món és ple de capitells
i núvols, d’acròbates que caminen entre
banderes i ocells. La tristesa s’inicia
sempre sota les parpelles, quan lentament
acostes els llavis als meus ulls i els apagues
el color. Hi ha dies en què ensopego amb l’ombra
del cor. I penso entrar en la nit i quedar lliure
de la nit
. I penso entrar en la por i quedar lliure
de la por. Entrar en tu i quedar lliure de tu
. Faig
veure que entenc el que no entenc i que desitjo
el que en realitat no desitjo. Massa nit,
massa por, massa tu. I quedar lliure de tot.

Gemma Gorga, El desordre de les mans

lunes, mayo 09, 2011

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ruc que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, poca-solta i lacai de les empreses nacionals i multinacionals".


BERTOLT BRECHT

domingo, mayo 01, 2011

El fornicio

Te besara en la punta de las pestañas y en los pezones, te turbulentamente besara,
mi vergonzosa, en esos muslos
de individua blanca, tocara esos pies
para otro vuelo más aire que ese aire
felino de tu fragancia, te dijera española
mía, francesa mía, inglesa, ragazza,
nórdica boreal, espuma
de la diáspora del Génesis, ¿qué más
te dijera por dentro?
¿griega,
mi egipcia, romana
por el mármol?
¿fenicia,
cartaginesa, o loca, locamente andaluza
en el arco de morir
con todos los pétalos abiertos,
tensa
la cítara de Dios, en la danza
del fornicio?

Te oyera aullar,
te fuera mordiendo hasta las últimas
amapolas, mi posesa, te todavía
enloqueciera allí, en el frescor
ciego, te nadara
en la inmensidad
insaciable de la lascivia,
riera
frenético el frenesí con tus dientes, me
arrebatara el opio de tu piel hasta lo ebúrneo
de otra pureza, oyera cantar a las esferas
estallantes como Pitágoras, te
lamiera,
te olfateara como el león
a su leona,
parara el sol,
fálicamente mía,
¡te amara!

Gonzalo Rojas

Retrato de Mujer

Siempre estará la noche, mujer, para mirarte cara a cara,
sola en tu espejo, libre de marido, desnuda
con la exacta y terrible realidad del gran vértigo
que te destruye. Siempre vas a tener tu noche y tu cuchillo,
y el frívolo teléfono para escuchar mi adiós de un solo tajo.

Te juré no escribirte. Por eso estoy llamándote en el aire
para decirte nada, como dice el vacío: nada, nada,
sino lo mismo y siempre lo mismo de lo mismo
que nunca me oyes, eso que no me entiendes nunca,
aunque las venas te arden de eso que estoy diciendo.
Ponte el vestido rojo que le viene a tu boca y a tu sangre,
y quémame en el último cigarrillo del miedo
al gran amor, y vete descalza por el aire que viniste
con la herida visible de tu belleza. Lástima
de la que llora y llora en la tormenta.

No te me mueras. Voy a pintarte tu rostro en un relámpago
tal como eres: dos ojos para ver lo visible y lo invisible,
una nariz arcángel y una boca animal, y una sonrisa
que me perdona, y algo sagrado y sin edad que vuela en tu frente,
mujer, y me estremece, porque tu rostro es rostro del Espíritu.

Vienes y vas, y adoras al mar que te arrebata con su espuma,
y te quedas inmóvil, oyendo que te llamo en el abismo
de la noche, y me besas lo mismo que una ola.
Enigma fuiste. Enigma serás. No volarás
conmigo. Aquí mujer, te dejo tu figura.

Gonzalo Rojas

sábado, abril 30, 2011

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mi bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo semblo amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu peu, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
i el teu destí per fer, amb cartes velles
un solitari nou sobre la duna.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol

jueves, abril 28, 2011

1964

I

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado.
Ya no compartirás la clara luna
ni los lentos jardines. Ya no hay una
luna que no sea espejo del pasado,

cristal de soledad, sol de agonías.
Adiós las mutuas manos y las sienes
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes
la fiel memoria y los desiertos días.

Nadie pierde (repites vanamente)
sino lo que no tiene y no ha tenido
nunca, pero no basta ser valiente

para aprender el arte del olvido.
Un símbolo, una rosa, te desgarra
y te puede matar una guitarra.

II

Ya no seré feliz. Tal vez no importa.
Hay tantas otras cosas en el mundo;
un instante cualquiera es más profundo
y diverso que el mar. La vida es corta

y aunque las horas son tan largas, una
oscura maravilla nos acecha,
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha
que nos libra del sol y de la luna

y del amor. La dicha que me diste
y me quitaste debe ser borrada;
lo que era todo tiene que ser nada.

Sólo que me queda el goce de estar triste,
esa vana costumbre que me inclina
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Jorge Luis Borges

La vida perdurable

El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha

passat. Sí, també faig col.lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater

Kensington

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
«Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m’he tornat una flor groga.»
D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m’hi doni. Dic:
«Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí.»
M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
«No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m’he tornat una flor groga.»

Gabriel Ferrater

martes, abril 19, 2011

La vida es una caja de bombones...nunca sabes lo que te va a tocar....

viernes, abril 15, 2011

Iron

Esmorzo trossets de cacauet
esmicolats dins d'un gran bol
amb iogurt líquid.

Molt irlandesa,
aquesta deliciosa marranada.

Tan lluny sempre de tu,
mare,
i avui,
en una casa inhòspita.
m'ha colpejat la teva olor
com una clatellada.

M'he girat amb un gest suau,
com si esperés trobar-te.
Però rere meu
només hi havia vapor
i la mare d'un altre
allisant la solitud d'un coll
amb aigua destil·lada.

He enfonsat la cullera al bol,
fantasiejant que eres tu
la que em planxava el clatell
taral·lejant en un matí qualsevol
des del forat del temps.

Sílvia Bel, L'Esbós

Bolero

Deslligues les paraules i les llances
contra mi com una canilla de gossos
afamats. Aties els records perquè
em queixalin els dits. Proves a esgarrapar-me
amb una carícia i saqueges velles cartes
buscant-hi una promesa amb tendències
suïcides.

El rellotge resta mut, empassant-se els segons,
el calendari de la paret t'evita la mirada:
no gosen dir-te que ja és massa tard.

Com quan una nit obres el rebost i descobreixes,
que entre olives i capsetes de safrà,
que l'amor també tenia data límit.

Te di la vida entera.


Ara tant li fa:
et pots quedar el canvi.



Gemma Gorga, El desordre de les mans

Petit Sil·logisme

Avui
ni plou
ni fa sol.

Has vist mai
que jo em pentini?
Que em vesteixi
de dol?

(Perdona,
però no sé per quines raons
t'entestes a dir
que sóc
una
bruixa.)

Gemma Gorga, El desordre de les mans

martes, marzo 29, 2011

Primavera

A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules
se’ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d’un quadre de Botticelli.
...Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l’espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.

Gemma Gorga

viernes, marzo 18, 2011

Ara mateix

Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
...dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol
Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

...No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

Miquel Martí i Pol

Edat madura

El plaer no deixa record.
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,
...els instants que ens van fer sofrir.
L'home, sorprès, s'adona un bon matí
que enyora la presó, l'exili, la trinxera,
el camp que amb més suors i angúnies va cavar.
I que dels seus amors el que més persevera
és el que més el va fer plorar.

Joan Sales

jueves, marzo 17, 2011

Lo importante no es cómo te caes sino cómo te levantas

Decir que el ser humano es imperfecto por naturaleza no es nada nuevo. Tropieza desde sus primeros pasos y la experiencia, si bien le ayuda a caminar con más seguridad, no garantiza una caída. Stanley Bendelac explica en un breve ensayo titulado Lo importante no es cómo te caes sino cómo te levantas , las claves para sobrevivir y utilizar cada contratiempo, cada palo profesional o personal en una aliciente para seguir avanzando. En su opinión, “la diferencia en cuanto a los niveles de felicidad que alcanzamos en la vida reside en cómo nos levantamos de las múltiples caídas que sufrimos en el ámbito personal, emocional, profesional, social e intelectual a lo largo de los años”.

lunes, marzo 14, 2011

If only there were stillness, full, complete

If only there were stillness, full, complete.
If all the random and approximate
were muted, with neighbours' laughter, for your sake,
and if the clamor that my senses make
did not confound the vigil I would keep-

"Then in a thousandfold thought I could think
you out, even to your utmost brink,
and (while a smile endures) possess you,giving
you away, as though I were but giving thanks,
to all the living"

Rainer Maria Rilke, from The Book of Hours (tr.Babette Deutsch)

What will you do, God, when I die?

What will you do, God, when I die?

When I, your pitcher, broken, lie?

When I, your drink, go stale or dry?

I am your garb, the trade you ply,

you lose your meaning, losing me.


Homeless without me, you will be

robbed of your welcome, warm and sweet.

I am your sandals: your tired feet

will wander bare for want of me.


You mighty cloak will fall away.

Your glance that on my cheek was laid

and pillowed warm, will seek, dismayed,

the comfort that I offered once-

to lie, as sunset colors fade

in the cold lap of alien stones.


What will you do, God? I am afraid.


Rainer Maria Rilke, The book of hours (transl. by Babette Deutsch)

lunes, febrero 21, 2011

I get along without you very well

I get along without you very well, of course I do
Except when soft rains fall and drip from leaves, then I recall
The thrill of being sheltered in your arms, of course I do
But I get along without you very well

I've forgotten you just like I should, of course I have
Except to hear your name
Or someone's laugh that is the same
But I've forgotten you just like I should

What a guy, what a fool am I
To think my breaking heart could kick the mood
What's in store? Should I phone once more?
No, it's best that I stick to my tune

I get along without you very well, of course I do
Except perhaps in Spring
But I should never think of Spring
For that would surely break my heart in two.

Stacey Kent

lunes, febrero 14, 2011

Si el hombre pudiera decir

Si el hombre pudiera decir lo que ama,
si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
como una nube en la luz;
si como muros que se derrumban,
para saludar la verdad erguida en medio,
pudiera derrumbar su cuerpo,
dejando sólo la verdad de su amor,
la verdad de sí mismo,
que no se llama gloria, fortuna o ambición,
sino amor o deseo,
yo sería aquel que imaginaba;
aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
proclama ante los hombres la verdad ignorada,
la verdad de su amor verdadero.

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina
por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
como leños perdidos que el mar anega o levanta
libremente, con la libertad del amor,
la única libertad que me exalta,
la única libertad por que muero.

Tú justificas mi existencia:
si no te conozco, no he vivido;
si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.

Luis Cernuda

lunes, enero 31, 2011

Fuego y Esperanza



Las palabras siempre fueron mi arma y mi escudo,
pero llegó el día en que se desvanecieron ante mí.
No quedó nada para defenderme de la soledad
que rápida y feroz, se apoderó de mi pecho.

Sólo la luz puede proyectar las sombras,
sólo las sombras pueden hacer que la luz brille.
Cuando el resplandor es más intenso y ciega mis ojos,
los cierro con fuerza para hacer realidad un deseo.

Recogiendo y juntando las cenizas que quedaron
intentando dar forma a una nueva esperanza.
¡Que el latido de mi corazón no pare nunca!,
y su sonido haga revivir el fuego en mis venas.

Demasiado dolor ahogado en silencio,
para alguien que juró en el país de nunca jamás
Sólo soy uno más de los niños perdidos,
que busca su hogar entre unos brazos abiertos.

La oscuridad y la noche vienen a reclamar su parte,
asustado busco la luz de mi estrella de la tarde,
hasta que renazcan el sol y el día brillantes
y encuentre mi fe estrechando mi mano de nuevo

Esteve Compte

Shhh...

...
...
...shhh...

Cuando no tienes nada que decir lo mejor es quedarte en silencio
El silencio puede ser peor que una patada.
El silencio puede ser mejor que un golpe de la suerte.
El silencio puede decir más que mil palabras.
El silencio puede ser más profundo que la muerte.
Cuando no tienes nada que añadir lo mejor es quedarte en silencio.
El silencio es importante.
El silencio es la sabiduría del ignorante.
El silencio es llenar el vacío con la nada.
El silencio es la complicidad de los amantes.
Cuando no tienes nada que añadir lo mejor es quedarte en silencio.
El silencio suena cuando todos gritan y uno calla.
El silencio traspasa las almas.
El silencio duele.
El silencio mata.
Cuando no tienes nada que añadir lo mejor es quedarte en silencio.
El silencio tranquiliza.
El silencio respira.
El silencio significa.
El silencio dignifica.
Cuando no tienes nada que decir lo mejor es quedarte en silencio.

El silencio vive.

...shhh...
...
...

Esteve Compte


jueves, enero 20, 2011

X.Concert al Mozart Konzerthaus

Mozart: cada nota l'hora en punt d'un rellotge.
És bella la mentida d'aquesta música perfecta.
Les coses perfectes són mentida
i mai no són del tot cert els comptes:
a l'edat exacta del sol,
caldria restar-li les nits,
i al temps que vam estar junts,
sumar-li els dies que t'enyoro.
Com fora de programa,
els bisos.

Manuel Forcano, Corint

RENFE

Creies fugir en tren a alguna altra banda.
Et torbava el so de les onades
de les platges que no podies viure.
Per la finestra, a fora,
l'hivern com un cabell gris
pentinat sempre en la mateixa direcció,
i tota la pena d'una tarda
que a les sis seria nit.

Però de sobte, entre els passatgers,
vas descobrir-ne un...
Un raig de sol inesperat li reflectia
l'ombra d'unes lletres al vidre:
"Sortida d'emergència."

Manuel Forcano, Corint

miércoles, enero 19, 2011

Yo soy continuamente yo
desde el principio,
retuerzo algunas palabras
hasta que significan
lo que yo quiero.
Yo soy continuamente yo
y cuando callo es cuando hiero.

Ajo, Micropoemas