Papirs d’Hermòpolis, s.v aC

Quan els perses eren senyors d’Egipte,
un soldat de servei a Memfis
va escriure en un papir una carta
a qui estimava: “Per saber de tu
he enviat aquesta lletra.
La túnica que vas regalar-me,
la porto posada…”

Segles després, l’arqueologia ha descobert
l’ossada del missatger i, en un estoig,
la col•lecció de cartes
que no van arribar mai
al seu destí.
Què va passar-li al correu,
no ho sabem, qui va matar-lo
a mig camí, i per què?
L’assaltaren, un aldarull,
o potser va ser perquè no fossin llegits
alguns retrets: “Fa dies
que sabies que m’havia picat una serp
i no m’has escrit ni per preguntar
si encara visc o ja m’he mort...”

Reconforta saber
que no tenen cronologia els sentiments
i que la pell sent el mateix desig ara
que fa vint-i-cinc segles.
O no tant saber que les decepcions
-en l’alfabet que sigui-
s’expressen amb els mateixos mots.
Que res no canvia.
Que som exactament iguals
Que quan els perses eren senyors d’Egipte.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap