Istambul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Manuel Forcano, Llei d'Estrangeria

Superstició

Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com la superstició:
fals però poderós.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap

Papirs d’Hermòpolis, s.v aC

Quan els perses eren senyors d’Egipte,
un soldat de servei a Memfis
va escriure en un papir una carta
a qui estimava: “Per saber de tu
he enviat aquesta lletra.
La túnica que vas regalar-me,
la porto posada…”

Segles després, l’arqueologia ha descobert
l’ossada del missatger i, en un estoig,
la col•lecció de cartes
que no van arribar mai
al seu destí.
Què va passar-li al correu,
no ho sabem, qui va matar-lo
a mig camí, i per què?
L’assaltaren, un aldarull,
o potser va ser perquè no fossin llegits
alguns retrets: “Fa dies
que sabies que m’havia picat una serp
i no m’has escrit ni per preguntar
si encara visc o ja m’he mort...”

Reconforta saber
que no tenen cronologia els sentiments
i que la pell sent el mateix desig ara
que fa vint-i-cinc segles.
O no tant saber que les decepcions
-en l’alfabet que sigui-
s’expressen amb els mateixos mots.
Que res no canvia.
Que som exactament iguals
Que quan els perses eren senyors d’Egipte.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap