La ironia de l'atzar ens ha tancat en el silenci
d'aquest espai de llum que crema les pupil.les
i és un vidre quimèric on sobren les mentides.
Les parets pàl.lides recorden que som pluja d'estiu
i et mareja la calor de la quietud de tant de sol.
Declivis. Es perden equilibris,
passeja desvergonyida la vulnerabilitat.
Però ha caigut la nit com un suicidi
i arriba el taxi, i se t'endú,
i la ciutat és impostada, és massa gran.
Véns a dir-me adéu a cau d'orella
mentre pressionen les mirades
d'una vida dissenyada amb tanta cura
i tant d'esforc, amb tanta,tanta, tanta,
que transformes el desig en protocol.
I, alhora, se'ns ha esquerdat el cos, de cop,
...perquè has obert la porta i oblidarem qui som.
Mireia Calafell, Costures
sábado, octubre 16, 2010
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario