L’Esca del Retorn

De tota espera, amor, visc en exili,
reptant el desdesig. Tindrà retorn
aquest tirany que enfila, lent, els dies,
i el vol de corbs, tibant, que estreny el coll
de l’alegria? Veus? La primavera
d’hivern s’ha fet mestressa de l’agenda.

Cerco en les fulles mortes de l’agenda
les vedrunes que m’han dut a l’exili.
Els teus ulls han vençut la primavera:
fins que li donis porta de return
duc el pes mort del meu desig a coll
i el colgo on moren, sense tu, els meus dies.

Deso el mirall on fan l’ullet els dies
que em disfressaven de festa l’agenda.
Vaig caminant amb la set fins al coll
cap on l’aigua emmiralla el meu exili.
Tot és no res: l’anada i el retorn
i se’m fa un nus al cor la primavera.

Nego les deus que adollen primavera
i els daus que glaça el trasmudar dels dies.
Refaig, tenaç, el cercle del retorn
al punt del meu amor, que no té agenda
ni rellotge i que s’arma –a cor d’exili-
sense oferir a cap destral el coll.

“Travessaré la carena pel coll
del teu desig cofat de primavera”,
afirmo a contrallum del meu exili
quan només tinc sorra al davant, i dies...,
quan giro cada plana de l’agenda
esborrant bé la tinta del retorn.

No pot callar, no, l’esca del retorn:
duc el senyal del seu ullal al coll.
He tancat bé les portes i l’agenda,
però ho clivella tot la primavera.
Amor, les hores estalonen els dies
i triomfen exsangües de l’exili.

Amb sang d’exili signo el meu retorn,
quan, dejuna de dies, em ve al coll
la primavera, perforant l’agenda.

Maria Merce Marçal (de Terra de Mai)