La culpa es de uno
Quizá fue una hecatombe de esperanzas
un derrumbe de algún modo previsto
ah pero mi tristeza solo tuvo un sentido
todas mis intuiciones se asomaron
para verme sufrir
y por cierto me vieron
hasta aquí había hecho y rehecho
mis trayectos contigo
hasta aquí había apostado
a inventar la verdad
pero vos encontraste la manera
una manera tierna
y a la vez implacable
de desahuciar mi amor
con un solo pronostico lo quitaste
de los suburbios de tu vida posible
lo envolviste en nostalgias
lo cargaste por cuadras y cuadras
y despacito
sin que el aire nocturno lo advirtiera
ahí nomás lo dejaste
a solas con su suerte
que no es mucha
creo que tenés razón
la culpa es de uno cuando no enamora
y no de los pretextos
ni del tiempo
hace mucho muchísimo
que yo no me enfrentaba
como anoche al espejo
y fue implacable como vos
mas no fue tierno
ahora estoy solo
francamente
solo
siempre cuesta un poquito
empezar a sentirse desgraciado
antes de regresar
a mis lóbregos cuarteles de invierno
con los ojos bien secos
por si acaso
miro como te vas adentrando en la niebla
y empiezo a recordarte.
Mario Benedetti
viernes, diciembre 07, 2012
jueves, agosto 09, 2012
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, --la veu d'un fill
que et parla en llengua --no castellana;
parlo en la llengua -- que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua -- pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa --dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries --i els teus records,
records i glòries -- només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te --molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -- vida és la sang,
vida pels d'ara -- i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves --en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgia duies --a mort els fills,
te satisfeies --d'honres mortals,
i eren tes festes --els funerals,
oh, trista Espanya!
Jo he vist els barcos --marxar replens
dels fills que duies --a que morissin:
somrients marxaven --cap a l'atzar;
i tu cantaves --vora del mar
com una folla.
On són els barcos. --On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -- no tens ningú.
Espanya, Espanya, -- retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't -- de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? -- no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -- que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall (1898)
que et parla en llengua --no castellana;
parlo en la llengua -- que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua -- pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa --dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries --i els teus records,
records i glòries -- només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te --molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -- vida és la sang,
vida pels d'ara -- i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves --en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgia duies --a mort els fills,
te satisfeies --d'honres mortals,
i eren tes festes --els funerals,
oh, trista Espanya!
Jo he vist els barcos --marxar replens
dels fills que duies --a que morissin:
somrients marxaven --cap a l'atzar;
i tu cantaves --vora del mar
com una folla.
On són els barcos. --On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -- no tens ningú.
Espanya, Espanya, -- retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't -- de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? -- no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -- que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall (1898)
martes, agosto 07, 2012
Art de la llum
Ignore si guardaves
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.
Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.
Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal
El primer amor
New York és com el primer amor:
és el que més s'estima
quan encara no has après a estimar bé.
Les altres ciutats,
com els amors que vénen després,
no s'estimen tant, però s'estimen millor.
Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes
és el que més s'estima
quan encara no has après a estimar bé.
Les altres ciutats,
com els amors que vénen després,
no s'estimen tant, però s'estimen millor.
Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes
viernes, julio 27, 2012
Olas gigantes que os rompéis bramando
en las playas desiertas y remotas,
envuelto entre la sábana de espumas,
¡llevadme con vosotras!
Ráfagas de huracán que arrebatáis
del alto bosque las marchitas hojas,
arrastrado en el ciego torbellino,
¡llevadme con vosotras!
Nube de tempestad que rompe el rayo
y en fuego ornáis las sangrientas orlas,
arrebatado entre la niebla oscura,
¡llevadme con vosotras!
Llevadme, por piedad, a donde el vértigo
con la razón me arranque la memoria.
¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme
con mi dolor a solas!
Gustavo Adolfo Bécquer, Rima LII
en las playas desiertas y remotas,
envuelto entre la sábana de espumas,
¡llevadme con vosotras!
Ráfagas de huracán que arrebatáis
del alto bosque las marchitas hojas,
arrastrado en el ciego torbellino,
¡llevadme con vosotras!
Nube de tempestad que rompe el rayo
y en fuego ornáis las sangrientas orlas,
arrebatado entre la niebla oscura,
¡llevadme con vosotras!
Llevadme, por piedad, a donde el vértigo
con la razón me arranque la memoria.
¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme
con mi dolor a solas!
Gustavo Adolfo Bécquer, Rima LII
martes, junio 19, 2012
Pare meu
Pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvís mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de Manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!
Pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.
Maria Cabrera
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvís mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de Manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!
Pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.
Maria Cabrera
sábado, mayo 19, 2012
FINAL NOTATIONS. ADRIENNE RICH
it will not be simple, it will not be long
it will take little time, it will take all your thought
it will take all your heart, it will take all
your breath
it will be short, it will not be simple
it will touch through your ribs, it will take all
your heart
it will not be long, it will occupy your thought
as a city is occupied, as a bed is occupied
it will take all your flesh, it will not be
simple
You are coming into us who cannot withstand you
you are coming into us who never wanted to withstand you
you are taking parts of us into places never planned
you are going far away with pieces of our lives
it will be short, it will take all your breath
it will not be simple, it will become your will
Adrienne Rich (latest poem)
it will take little time, it will take all your thought
it will take all your heart, it will take all
your breath
it will be short, it will not be simple
it will touch through your ribs, it will take all
your heart
it will not be long, it will occupy your thought
as a city is occupied, as a bed is occupied
it will take all your flesh, it will not be
simple
You are coming into us who cannot withstand you
you are coming into us who never wanted to withstand you
you are taking parts of us into places never planned
you are going far away with pieces of our lives
it will be short, it will take all your breath
it will not be simple, it will become your will
Adrienne Rich (latest poem)
domingo, febrero 05, 2012
The Three Oddest Words
When I pronounce the word Future,
the first syllable already belongs to the past.
When I pronounce the word Silence,
I destroy it.
When I pronounce the word Nothing,
I make something no non-being can hold.
By Wislawa Szymborska
Translated by S. Baranczak & C. Cavanagh
the first syllable already belongs to the past.
When I pronounce the word Silence,
I destroy it.
When I pronounce the word Nothing,
I make something no non-being can hold.
By Wislawa Szymborska
Translated by S. Baranczak & C. Cavanagh
martes, enero 31, 2012
Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.
Gemma Gorga, El llibre dels minuts
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.
Gemma Gorga, El llibre dels minuts
lunes, enero 30, 2012
Ànima de llauna
Mentre tu desballestes el passat,
jo arreplego peces atrotinades,
hèlices, plaques, molles, coixinets
i cargols que ja no uniran res més.
Cada record és un petit imant
fixat a la meva ànima.
Gemma Gorga, El Desordre de les Mans
jo arreplego peces atrotinades,
hèlices, plaques, molles, coixinets
i cargols que ja no uniran res més.
Cada record és un petit imant
fixat a la meva ànima.
Gemma Gorga, El Desordre de les Mans
lunes, enero 16, 2012
OBITUARIO CON HURRAS
Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados
los que gritan de noche
los que sueñan de dia
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ládron
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponermos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda
vengan todos
los inocentes
los damnificados
los que gritan de noche
los que sueñan de dia
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ládron
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponermos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda
Suscribirse a:
Entradas (Atom)