Istambul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Manuel Forcano, Llei d'Estrangeria

Superstició

Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com la superstició:
fals però poderós.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap

Papirs d’Hermòpolis, s.v aC

Quan els perses eren senyors d’Egipte,
un soldat de servei a Memfis
va escriure en un papir una carta
a qui estimava: “Per saber de tu
he enviat aquesta lletra.
La túnica que vas regalar-me,
la porto posada…”

Segles després, l’arqueologia ha descobert
l’ossada del missatger i, en un estoig,
la col•lecció de cartes
que no van arribar mai
al seu destí.
Què va passar-li al correu,
no ho sabem, qui va matar-lo
a mig camí, i per què?
L’assaltaren, un aldarull,
o potser va ser perquè no fossin llegits
alguns retrets: “Fa dies
que sabies que m’havia picat una serp
i no m’has escrit ni per preguntar
si encara visc o ja m’he mort...”

Reconforta saber
que no tenen cronologia els sentiments
i que la pell sent el mateix desig ara
que fa vint-i-cinc segles.
O no tant saber que les decepcions
-en l’alfabet que sigui-
s’expressen amb els mateixos mots.
Que res no canvia.
Que som exactament iguals
Que quan els perses eren senyors d’Egipte.


Manuel Forcano, Estàtues sense cap

Desglaç

Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal

T'estimo perquè sí

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria-Mercè Marçal, del llibre 'Escarsers' (1980 -1982)

Torturador y Espejo

Mírate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

dónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

Mario Benedetti
26 de juliol: Diada Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura.

LA FONT

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para
mai de rajar; l’escolto
de nit, al cor de cada cosa.


A Teresa,
des de la meva solitud.
Joan Vinyoli
18 de febrer del 1980


*Aquest poema i el seguent els dediquem a la Tona Casanellas, que ens va deixar el 12 de Maig de 2013. Sempre et recordarem, Tona. Bon viatge