LA FONT

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para
mai de rajar; l’escolto
de nit, al cor de cada cosa.


A Teresa,
des de la meva solitud.
Joan Vinyoli
18 de febrer del 1980


*Aquest poema i el seguent els dediquem a la Tona Casanellas, que ens va deixar el 12 de Maig de 2013. Sempre et recordarem, Tona. Bon viatge

RERA EL MARGE

No ens moguem d’aquest lloc,
que el temps ara transcorre dolçament
rera el marge dels teus anys i dels meus
I ja tot ens pertany molt més que abans.

No sabria pas dir-te quina llum
veig que et dansa a l’entorn de la cintura,
quina claror t’encén els ulls,
quina tendresa et llisca pels cabells.
Només, potser, podria dir-te’n
els colors, i no cal, que prou que els saps.

Aprofita, si et plau, la llum que ens plou
finestra enllà d’aquest capvespre plàcid
per llegir-me en veu alta (jo no puc)
els versos que tu i jo més estimem.


A Teresa,
molt afectuosament
M. Martí Pol
febrer 1980

A vegades és necessari i forçós

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

Sàpigues, company

Sàpigues, company,
tu que ets conscient,
que no tot és por,
que no tot és plany,
que no tot són crits
i ràbies i cops.
Ni desig d’amor
ni amor compartit.
Cal pensar també
i molt aviat
a aprendre ben bé,
amb vocació
i aplicadament,
un ofici clar,
un treball decent.
Company, cal servir
segons els teus dons,
sense vanitat.
Si no, què seràs?
un número més,
un paràsit més,
una nosa més.
Si no vols ser esclau
del podrit diner,
del poder d’un sol
o el poder de molts,
fes-te abans esclau
de les teves mans
i del teu cervell,
a profit de tu,
a profit dels teus,
a profit del món.
Tot depèn de tu
i de cadascú.

(Pere Quart)

Unha vez tiven un cravo

Unha vez tiven un cravo
cravado no corazón,
i eu non me acordo xa se era aquel cravo
de ouro, de ferro ou de amor.
Soio sei que me fixo un mal tan fondo,
que tanto me atormentóu,
que eu día e noite sin cesar choraba
cal choróu Madalena na Pasión.
“Señor, que todo o podedes
-pedínlle unha vez a Dios-,
dáime valor para arrincar dun golpe
cravo de tal condición”.
E doumo Dios, arrinquéino.
Mais…¿quén pensara…? Despois
xa non sentín máis tormentos
nin soupen qué era delor;
soupen só que non sei qué me faltaba
en donde o cravo faltóu,
e seica..., seica tiven soidades
daquela pena…¡Bon Dios!
Este barro mortal que envolve o esprito
¡quén o entenderá, Señor!…

Rosalía de Castro

Como la hormiga

Como la hormiga testaruda lleva su carga sosteniéndose en ella,
así te encuentro siempre abrazada a una lágrima;
a una lágrima tuya que no has llorado todavía.
Que no quieres llorar,
que no puedes llorar porque es mas grande que tu cuerpo.
Porque es más grande que tu cuerpo
y no la puedes contener, como el mundo no contiene su noche;
y te apoyas en ella, sin llorarla, para que siga estando junta,
y duermes a su lado, vigilándola un poco,
y la sostienes en tus brazos, sin abarcarla, como el raíl sostiene el tren.
y la proteges con tu cuerpo de la profanación,
para que el mundo, pequeñito, no la pueda enjugar en su pañuelo.

Luis Rosales

ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de Setembre de 1924- València, 27 de Març de 1993)