ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de Setembre de 1924- València, 27 de Març de 1993)

La culpa es de uno

La culpa es de uno



Quizá fue una hecatombe de esperanzas

un derrumbe de algún modo previsto

ah pero mi tristeza solo tuvo un sentido



todas mis intuiciones se asomaron

para verme sufrir

y por cierto me vieron



hasta aquí había hecho y rehecho

mis trayectos contigo

hasta aquí había apostado

a inventar la verdad

pero vos encontraste la manera

una manera tierna

y a la vez implacable

de desahuciar mi amor



con un solo pronostico lo quitaste

de los suburbios de tu vida posible

lo envolviste en nostalgias

lo cargaste por cuadras y cuadras

y despacito

sin que el aire nocturno lo advirtiera

ahí nomás lo dejaste

a solas con su suerte

que no es mucha



creo que tenés razón

la culpa es de uno cuando no enamora

y no de los pretextos

ni del tiempo



hace mucho muchísimo

que yo no me enfrentaba

como anoche al espejo

y fue implacable como vos

mas no fue tierno



ahora estoy solo

francamente

solo



siempre cuesta un poquito

empezar a sentirse desgraciado



antes de regresar

a mis lóbregos cuarteles de invierno



con los ojos bien secos

por si acaso



miro como te vas adentrando en la niebla

y empiezo a recordarte.




Mario Benedetti

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, --la veu d'un fill
que et parla en llengua --no castellana;
parlo en la llengua -- que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua -- pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa --dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries --i els teus records,
records i glòries -- només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te --molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -- vida és la sang,
vida pels d'ara -- i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves --en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgia duies --a mort els fills,
te satisfeies --d'honres mortals,
i eren tes festes --els funerals,
oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos --marxar replens
dels fills que duies --a que morissin:
somrients marxaven --cap a l'atzar;
i tu cantaves --vora del mar
com una folla.

On són els barcos. --On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -- no tens ningú.
Espanya, Espanya, -- retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't -- de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -- no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -- que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1898)

Art de la llum

Ignore si guardaves
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.

Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal

Amb els dies l'oblit
cobrava la distància
de la teua mateixa
dimensió, exacta
s'obria pas per dins
sense soroll, pausat,
com arriba el final
a les coses que importen.

Teresa Pascual, La Rebel·lió de la Sal

El primer amor

New York és com el primer amor:
és el que més s'estima
quan encara no has après a estimar bé.

Les altres ciutats,
com els amors que vénen després,
no s'estimen tant, però s'estimen millor.

Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes

Olas gigantes que os rompéis bramando
en las playas desiertas y remotas,
envuelto entre la sábana de espumas,
¡llevadme con vosotras!

Ráfagas de huracán que arrebatáis
del alto bosque las marchitas hojas,
arrastrado en el ciego torbellino,
¡llevadme con vosotras!

Nube de tempestad que rompe el rayo
y en fuego ornáis las sangrientas orlas,
arrebatado entre la niebla oscura,
¡llevadme con vosotras!

Llevadme, por piedad, a donde el vértigo
con la razón me arranque la memoria.
¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme
con mi dolor a solas!

Gustavo Adolfo Bécquer, Rima LII