La culpa es de uno

La culpa es de uno



Quizá fue una hecatombe de esperanzas

un derrumbe de algún modo previsto

ah pero mi tristeza solo tuvo un sentido



todas mis intuiciones se asomaron

para verme sufrir

y por cierto me vieron



hasta aquí había hecho y rehecho

mis trayectos contigo

hasta aquí había apostado

a inventar la verdad

pero vos encontraste la manera

una manera tierna

y a la vez implacable

de desahuciar mi amor



con un solo pronostico lo quitaste

de los suburbios de tu vida posible

lo envolviste en nostalgias

lo cargaste por cuadras y cuadras

y despacito

sin que el aire nocturno lo advirtiera

ahí nomás lo dejaste

a solas con su suerte

que no es mucha



creo que tenés razón

la culpa es de uno cuando no enamora

y no de los pretextos

ni del tiempo



hace mucho muchísimo

que yo no me enfrentaba

como anoche al espejo

y fue implacable como vos

mas no fue tierno



ahora estoy solo

francamente

solo



siempre cuesta un poquito

empezar a sentirse desgraciado



antes de regresar

a mis lóbregos cuarteles de invierno



con los ojos bien secos

por si acaso



miro como te vas adentrando en la niebla

y empiezo a recordarte.




Mario Benedetti

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, --la veu d'un fill
que et parla en llengua --no castellana;
parlo en la llengua -- que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua -- pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa --dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries --i els teus records,
records i glòries -- només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te --molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -- vida és la sang,
vida pels d'ara -- i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves --en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgia duies --a mort els fills,
te satisfeies --d'honres mortals,
i eren tes festes --els funerals,
oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos --marxar replens
dels fills que duies --a que morissin:
somrients marxaven --cap a l'atzar;
i tu cantaves --vora del mar
com una folla.

On són els barcos. --On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -- no tens ningú.
Espanya, Espanya, -- retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't -- de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -- no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -- que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1898)

Art de la llum

Ignore si guardaves
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.

Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal

Amb els dies l'oblit
cobrava la distància
de la teua mateixa
dimensió, exacta
s'obria pas per dins
sense soroll, pausat,
com arriba el final
a les coses que importen.

Teresa Pascual, La Rebel·lió de la Sal

El primer amor

New York és com el primer amor:
és el que més s'estima
quan encara no has après a estimar bé.

Les altres ciutats,
com els amors que vénen després,
no s'estimen tant, però s'estimen millor.

Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes

Olas gigantes que os rompéis bramando
en las playas desiertas y remotas,
envuelto entre la sábana de espumas,
¡llevadme con vosotras!

Ráfagas de huracán que arrebatáis
del alto bosque las marchitas hojas,
arrastrado en el ciego torbellino,
¡llevadme con vosotras!

Nube de tempestad que rompe el rayo
y en fuego ornáis las sangrientas orlas,
arrebatado entre la niebla oscura,
¡llevadme con vosotras!

Llevadme, por piedad, a donde el vértigo
con la razón me arranque la memoria.
¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme
con mi dolor a solas!

Gustavo Adolfo Bécquer, Rima LII

Pare meu

Pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvís mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de Manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

Pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

Maria Cabrera