ELEGIA DE VALLVIDRERA

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.

Joan Vinyoli

Dansa dels Dits

L'abrivada dansa dels dits sobre el teclat
cus el vers que haurà d'estremir el seguici
de pigues que em desfilen per l'esquena
i al coll enceten l'apoteosi del tacte, buscant-te.
Escric com si amb les paraules fos possible
diluir-me en l'onada d'aquest plaer solitari
que moll sura entre les costes que ens separen
i esperen que, enmig de l'oceà, arribi l'abraçada.


Mireia Calafell, Costures

Alçava la mà la mona cap al cel

Alçava la mà la mona cap al cel:
-Quin nou torment t'he inflingit, estimada!
I com em sentiria descontent
de mi mateix, si no sabés que aquest
dolor t'alegra, perquè d'ell n'obtens
el plaer d'obligar-me, i jo n'extrec
un motiu per perseverar en l'esmena.

Trista sivella la de qui amb el mal
lliga l'amor, i no es pot plànyer de res
sinó d'aquesta invencible feblesa.

Sebastià Alzamora, de La Part Visible (Premi Carles Riba 2008)

Digues bon mico

Digues bon mico,
com serveixes millor el desig:
amb el pit rosegat de gelosia,
picant de mans dins les cambres del goig,
o amb els dallons pelats de tanta infàmia?

Respongué que, de qualsevol manera,
el resultat ben poc diferiria,
atesa la rotunda incompatibilitat
que es dóna entre l'amor i la paciència.

Sebastià Alzamora, de La Part Visible (Premi Carles Riba 2008)

Tard

Sovint arribem tard als records
i descobrim inconnexos per la memòria
besos com esqueixos de geranis vermells
que hem oblidat plantar.

De res serveix aleshores
refer el gest d'unes mans que hem estimat:
la desmemòria és un calaix obert
ple de guants desparionats.

Manel Forcano, De Nit

Ocell

Com la forma rodona d'un niu,
el desig. Car potser demà ja no tindrem
les ales ni al bec
les roses.
Oblida l'espantaocells
que guardes clavat al fons dels ulls,
i a l'alba
canta.

Manel Forcano, De Nit

SERENIDAD (Lectura de madrugada)

Serenidad, tú para el muerto,

que yo estoy vivo y pido lucha.

Otros habrá que te deseen:

ésos no saben lo que buscan.

Si se durmieran nuestras almas,

si las tuviéramos maduras

para mirar inconmovibles,

para aceptar sin amargura,

para no ver la vida en torno

apasionadamente nunca,

duros y fríos, como piedra

que sopla el viento y no la muda…



Almas claras. Ojos despiertos.

Oídos llenos de la música

del dolor. los dedos felices,

aunque los hieran las agudas

espinas. Todo el sabor agrio

de la vida, de la lengua.



“Nunca

podrás mojar tu pie en el río

en que ayer lo mojaste. Busca

la eternidad, vive en la alta

contemplación de su figura.”



Palabrería de los libros

de la que deja el alma turbia.

Serenidad que se nos vende

por librarnos de la tortura,

por llenarnos de sueño el alma

y rodeárnosla de bruma.

Serenidad, tú para el muerto.

El hombre es hombre, y no le asusta

saber que el viento que hoy canta

no volverá a cantarle nunca.

Serenidad, no te me entregues

ni te des nunca,

aunque te pida de rodillas

que me libertes de mi angustia.

Será que vivo sin saberlo

o que deserto de la lucha.

Tú no me escuches, no me eleves

hasta tu cumbre de luz única.



Palabrería de los libros

de la que deja el alma turbia.

Yo también me hago un poco libro,

me duermo el alma…



Luz difusa.

La madrugada se desgaja

agria y azul, como una fruta.

Cantan los pinos a lo lejos.

Un niño llora. las desnudas

mujeres y hombres silenciosos

salen despacio de las últimas

sombras. Los pájaros me esperan.

Se alzan las olas. (Me preguntan

por qué.) Campanas… (Ayer niebla,

hoy claro sol y luego lluvia…)

¿Por qué? Las hojas se estremecen…



Voy inundándome de música.

José Hierro