Síndrome de abstinencia

No es tan tóxico ya: también caduca
el amor en la fecha señalada en su dorso.
Ya no es ese veneno
tan eficaz, ni acaso necesaria
la urgente sobredosis. Qué cualidad letal
la del amor filtrado en la memoria.

Regreso a las palabras y compruebo que nunca
se contagian o enferman con las fases
de mi intoxicación o mi delirio.
Siempre más sanas, siempre
a punto de ser dadas de alta y de dejarme
un poco más enferma. Y nunca simultánea
he sentido la fiebre en mi otro cuerpo,
el que tiene por vísceras palabras.

Aurora Luque, Carpe amorem: 26 (en Meri Torras, El Poder del Cuerpo: 221)

Il·legítims

Amb el tacte as ulls
t'he palpat amb un esguard.
Sense cap parpelleig,
la carícia.

Però m'allunyo de tu
com un mar que no fes cap a la costa
les onades.

Les direccions,
si contradius el desig,
no et fan arribar mai enlloc:
continues pel carrer endavant
en marxa enrere.

Acceptem els goigs perduts
en la nostra biografia
com en una successió de reis
els il·legítims.

Manuel Forcano, Llei d'Estrangeria

¿Pots dibuixar un gat sense aixecar el llapis del
paper -l'orella, la corba tèbia del llom, la bla-
nor del ventre, el nas, novament l'orella-?
¿Pots cartografiar les constel.lacions de l'hemis-
feri nord sense aixecar el dit del cel, anar d'An-
dròmeda a Cassiopea, de Cassiopea a l'Ossa Ma-
jor, i tornar a Andròmeda sense que es trenqui
el fil? Al capdavall, així és la vida, un passatemps,
un passar el temps que requereix la màxima ha-
bilitat per fer-la sencera d'un sol traç. Per molt
que la mà se t'entumeixi de fred i desempa-
rança, recorda't de no aixecar el llapis.

Gemma Gorga, Llibre dels Minuts

A Trenc de Fosca

No sempré és cert
que allí on acaba el mar
comença el vent,
que allí on acaba el vent
comença el bosc,
que allí on acaba el bosc
hi ha un pou profund
on cap veu no hi ressona.
Vinguts d'enlloc,
hi ha mots que solquen l'aire
i esdevenen perennes,
xifres i enigmes
que no dissol cap pluja,
i l'espasí de foc
dels dies alts,
l'angoixa i la tendresa.
Dispersa i vehement,
la vida és l'abegot
que brunz un sol instant
i es perdrà dins la tarda;
no el riu, solemne i dòcil,
que lliurarà les aigües a una mar
que el faci perdurable.

Miquel Martí i Pol, Crònica del Demà
(jo l'he descobert a partir del Txuss)

Poser simplement és això

Poser simplement és això. Potser déu va abo-
cant sal en els humans amb la intenció de deter-
minar quin és el punt de saturació, la línia per
damunt de la qual ja no toleren més dolor i es
precipiten al fons del recipient, sobtadament
feixucs com un sac de sorra. Potser simplement
sigui això, tota la història: una mesura desencer-
tada de sal i de sorra.

Gemma Gorga, Llibre dels Minuts

The Poem I Didn't Write

Here is the poem I was going to write

earlier, but didn’t

because I heard you stirring.

I was thinking again

about that first morning in Zurich.

How we woke up before sunrise.

Disoriented for a minute. But going

out onto the balcony that looked down

over the river, and the old of this city.

And simply standing there, speechless.

Nude. Watching the sky lighten.

So thrilled and happy. As if

we’d been put there

just at that moment.

The Poem I Didn’t Write, Raymond Carver, Where Water Comes Together With Other Water, 1985. Jo l'he tret d'aquest blog.

Baptisme

Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
–¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?–.
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.

Gemma Gorga, El desordre de les mans