The Poem I Didn't Write

Here is the poem I was going to write

earlier, but didn’t

because I heard you stirring.

I was thinking again

about that first morning in Zurich.

How we woke up before sunrise.

Disoriented for a minute. But going

out onto the balcony that looked down

over the river, and the old of this city.

And simply standing there, speechless.

Nude. Watching the sky lighten.

So thrilled and happy. As if

we’d been put there

just at that moment.

The Poem I Didn’t Write, Raymond Carver, Where Water Comes Together With Other Water, 1985. Jo l'he tret d'aquest blog.

Baptisme

Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
–¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?–.
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.

Gemma Gorga, El desordre de les mans

Canción a la buena gente

A la buena gente se la conoce
en que resulta mejor
cuando se la conoce. La buena gente
invita a mejorarla, porque
¿qué es lo que a uno le hace sensato? Escuchar
y que le digan algo.

Pero al mismo tiempo,
mejoran al que los mira y a quién
miran. No sólo porque nos ayudan
a buscar comida y claridad, sino, más aún,
nos son útiles porque sabemos
que viven y transforman el mundo.

Cuando se acude a ellos siempre se les encuentra.
Se acuerdan de la cara que tenían
cuando les vimos por última vez.
Por mucho que hayan cambiado
-pues ellos son los que más cambian-
aún resultan más reconocibles.

Son como una casa que ayudamos a construir.
No nos obligan a vivir en ella,
y en ocasiones no nos lo permiten.
Por poco que seamos, siempre podemos ir a ellos, pero
tenemos que elegir lo que llevarnos.

Saben explicar el porqué de sus regalos,
y si después los ven arrinconados, se ríen.
Y responden hasta en esto: en que,
si nos abandonamos,
les abandonamos.

Cometen errores y nos reímos,
pues si ponen una piedra en el lugar equivocado,
vemos, al mirarla,
el lugar verdadero.

Nuestro interés se ganan cada día, lo mismo
que se ganan su pan de cada día
se interesan por algo
que está fuera de ellos.

La buena gente nos preocupa.
Parece que no pueden realizar nada solos,
proponen soluciones que exigen aún tareas.
En momentos difíciles de barcos naufragando
de pronto descubrimos fija en nosotros su mirada inmensa.
Aunque tal y como somos no les gustamos,
están de acuerdo, sin embargo, con nosotros.

Bertol Brecht

El Amenazado

Es el amor. Tendré que cultarme o que huir.
Crecen los muros de su cárcel, como en un sueño atroz.
La hermosa máscara ha cambiado, pero como siempre es la única.
¿De qué me servirán mis talismanes: el ejercicio de las letras,
la vaga erudición, el aprendizaje de las palabras que usó el áspero Norte para cantar sus mares y sus espadas,
la serena amistad, las galerías de la biblioteca, las cosas comunes,
los hábitos, el joven amor de mi madre, la sombra militar de mis muertos, la noche intemporal, el sabor del sueño?
Estar contigo o no estar contigo es la medida de mi tiempo.
Ya el cántaro se quiebra sobre la fuente, ya el hombre se
levanta a la voz del ave, ya se han oscurecido los que miran por las ventanas, pero la sombra no ha traído la paz.
Es, ya lo sé, el amor: la ansiedad y el alivio de oír tu voz, la espera y la memoria, el horror de vivir en lo sucesivo.
Es el amor con sus mitologías, con sus pequeñas magias inútiles.
Hay una esquina por la que no me atrevo a pasar.
Ya los ejércitos me cercan, las hordas.
(Esta habitación es irreal; ella no la ha visto.)
El nombre de una mujer me delata.
Me duele una mujer en todo el cuerpo.

José Luis Borges

Hi ha amors

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els llocs on els vas viure:
en una ciutat blanca
vas estimar un cos fosc,
i cercaves ser-hi dins
així com en direcció contrària
els minarets van cap enfora.

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els noms: ara sonen
com països envaïts per una gran potència
i que han desaparegut dels mapes.
L'oblit és un mar sense cap costa.
O només un got begut.

N'hi ha d'altres
dels quals només et quedes
amb els llavis que besares:
el paisatge del goig
ja no saps quin era: cambra sense murs,
desert sense calor, i ara et dol la boca
despullada d'aquella altra.

I hi ha els amors
que encara han de venir,
un exèrcit en missió de pau que avanca cap a tu
armat fins a les dents.

Manuel Forcano, Llei d'Estrangeria

L'ascensor

Tot depèn per on comencis
-vas dir.
L'amor és pujar o baixar
l'escala interna d'un gratacels
que comunica el soterrani
amb el terrat.

El sexe, l'ascensor.

Manel Forcano, Llei d'Estrangeria

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.

He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.


He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.