Tinta

Atrapat per una tarda de desembre
pensava que fàcil és
desestimar-se. Ens pot passar de sobte,
com quan se’ns acaba la tinta de la ploma
i les paraules queden a mig dir.
Ens sorprèn la desamor
com un vent sobtat
que escapça les darreres flors dels arbres.
I aleshores l’hivern,
una terrible col·lecció
de freds.


Manuel Forcano, de De nit

Riure

El teu bes dins el meu bes,
àgil amor, com el vell
de la mar que desepera
la clau confusa amb què el premen
els braços interrogants.
Mel o tabac, gin o sal,
esquerpa llimona neta,
o l'última fruita interna
de carn, dins el jardí clos
on s'entra sense renom
(empresa tota furtiva:
delícia no vol crida).
Quin és el gust del teu bes?
I ara, amor, aquest teu bes
(altra llegenda) se'm muda
fins a la rel de natura.
TRemola, m'oblida, el dolç
tacte se m'esmuny frisós
i un riure, goig inquiet,
brota profús i rebrota
i em branqueja dins la boca:
fresca amargor de llorer,
verda aèria remor..
Deixa'm riure a mi, amor.
Compto a tota partida
i em sé el guany, i què en faria
d'una meva joventut?
És la teva la que em val.
Compadit de si mateix,
fa de mal mudar el meu bes.
Muda, que rodolo amb tu
i és meu tot cop del teu dau.

Gabriel Ferrater, de Teoria dels Cossos (1966)

Doble

Tomé mi corazón
Y lo puse en mi mano

Lo miré como quien mira
Granos de arena o una hoja.

Lo miré pávido y absorto
Como quien sabe estar muerto;

Con el alma sólo conmovida
del sueño y poco de la vida.

Fernando Pessoa, Cancionero

El amor en los tiempos del cólera (Fragmento)

" Terminaron por conocerse tanto, que antes de los treinta años de casados eran como un mismo ser dividido, y se sentían incómodos por la frecuencia con la que se adivinaban el pensamiento sin proponérselo, o por el accidente ridículo de que el uno se anticipara en público a lo que el otro iba a decir. Habían sorteado juntos las incomprensiones cotidianas, los odios instantáneos, las porquerías reciprocas y los fabulosos relámpagos de gloria de la complicidad conyugal. Fue la época en que se amaron mejor, sin prisa y sin excesos, y ambos fueron mas conscientes y agradecidos de sus victorias inverosímiles contra la adversidad. La vida había de depararles todavía otras pruebas mortales, por supuesto, pero ya no importaba: estaban en la otra orilla. "

Gabriel García Márquez

Volverán las oscuras golondrinas

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!

Gustavo Adolfo Bécquer

Vacances Pagades

He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Pere Quart, de Vacances Pagades

El Guany

Res no ha perdut,
que res no posseïa
qui arribava invàlid i nu.

Però ha guanyat a poc a poc, de pressa,
rovell d'enyors, peresa acovardida
i una mesura rasa d'incerteses
on cerca brins la desmenjada fe.

Pere Quart