lunes, julio 17, 2006

VII

Pren la cendra dels teus ulls
per recollir els plaers del llit,
ara que saps que hi ha
tantes sexualitats com cossos possibles,
infinitats de jocs en l'abisme de la nit
i en les mentides del carnet d'identitat.
Performativitza un cos discursiu, llegeix-te,
busca les boges de l'altell,
i empassa't les metàfores de la ploma,
crea llenguatze emfatitzant
l'espai de diferència
ofegat entre repeticions,
que tot són fotocòpies,
escolta la subversió de 'l'exterior constitutiu'
-no sempre és perfecta la impressió.
Troba els 'no-llocs' desplacats del conflicte,
encén el cigarro que no hauries de fumar,
devora't el sexe, fes-me plorar.
I a poc a poc, com l'heura,
instauraràs la revolució dels mots
i es trencaran cadenes,
anomenaràs el món amb les teves paraules,
encetaràs la perspectiva d'un sistema possble
que ara s'encega amb la llum de neó
d'un mercat que ha enterrat les nostres necessitats.
Fes-ho amb prudència, lluny dels museus.
Somriu quan et notifiquin la baixa a la feina
per provocar perills, per ser més tu que mai:
de saltar tan alt les normes
arribaràs volant on et proposis,
esquerdaràs el mur de la veritat,
esfondraràs les lleis de la desídia,
faràs l'amor com mai l'has fet abans.

Mireia Calafell, "Poètiques del cos" (2006)

VI

Agafa la maleta, desfés-te el nus
que et lliga el coll i t'amenaca
i surt a la deriva abans de naufragar:
diuen els diaris i la suor a les mans
que la vida s'ha posat a treballar.
Digues als arbres del carrer i a les terrasses
tot el que has escoltat caminant per la ciutat,
escriu sobre la veu fantasmagòrica
que al metro recorda que ens vigilen.
I si arribes tard a casa, les claus cauen a terra,
prepares el sopar, respons a les preguntes
i et fan mal l'esquena, les ungles, les mentides,
o tens el cansament al moll de l'os,
si et pesen la vida, l'uniforme i el desig
o has perdut la batalla amb el cos,
respira a fons i no vagis al metge
si no vols que et condemnin
a la presó de fàrmacs ben diversos
-ho saps, és l'era del Prozac.
Ningú et comentarà que t'hi has deixat la pell
de tant que has netejat
vides, deixalles, més d'un mal de cap
-hores de feina que mai no cobraràs.
No es confessarà que la teva tristesa
és el producte calculat
del pes feixuc de néixer dona,
que has de ser mare, esposa i criada
model, anorèxica de mires, fidel amant.
Però lluita, que encara som a temps,
i deslliura't de lleis asfixiants
del nom amb què t'han batejat,
del xantatge afectiu, de les promeses intangibles
i l'assetjament d'una feina que esclavitza
amb tot el que no diu.

Mireia Calafell: Poètiques del Cos (Premi Amadeu Oller 2006)

domingo, julio 09, 2006

El deseo de ser diferente de lo que eres
es la mayor tragedia con que el destino
puede castigar a una persona.

SANDOR MARAI, El ultimo encuentro

martes, junio 20, 2006

DE PARAR I DESPARAR TAULA

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el rept4e del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco le nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per enc obrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

MMM

viernes, junio 16, 2006

Por quien merece amor

¿Te molesta mi amor?,
mi amor de juventud,
y mi amor es un arte
en virtud.

¿Te molesta mi amor?,
mi amor sin antifaz,
y mi amor es un arte
de paz.

Mi amor es mi prenda encantada,
es mi extensa morada,
es mi espacio sin fin.
Mi amor no precisa fronteras;
como la primavera,
no prefiere jardín.
Mi amor no es amor de mercado,
porque un amor sangrado
no es amor de lucrar.
Mi amor es todo cuanto tengo;
si lo niego o lo vendo,
¿para qué respirar?

¿ Te molesta mi amor?,
mi amor de humanidad,
y mi amor es un arte
en su edad.

¿Te molesta mi amor?,
mi amor de surtidor,
y mi amor es un arte
mayor.

Mi amor no es amor de un solo,
sino alma de todo
lo que urge sanar.
Mi amor es una amor de abajo
que el devenir me trajo
para hacerlo empinar.
Mi amor, el más enamorado,
es del más olvidado
en su antiguo dolor.
Mi amor abre pecho a la muerte
y despeña su suerte
por un tiempo mejor.
Mi amor, este amor aguerrido,
es un sol encendido,
por quien merece amor.

Silvio Rodríguez

EL REPARADOR DE SUEÑOS

Siempre,
llega el enanito
con sus herramientas
de aflojar los odios
y apretar amores.

Siempre,
llega el enanito,
siempre oreja adentro
con afán risueño
de enmendar lo roto.

Siempre,
apartando piedras de aquí,
basura de allá, haciendo labor.
Siempre va esta personita feliz
trocando lo sucio en oro.
Siempre,
llega hasta el salón principal
donde está el motor que mueve la luz.
Y siempre allí hace su tarea mejor,
el reparador de sueños.

Siempre,
llega el enanito
hasta la persona,
hasta todo el pueblo,
hasta el universo.

Siempre,
llega el enanito
y desde esa hora
se acaba el silencio
y aparece el trino.

...el reparador de sueños...

Silvio Rodríguez

FÁBULA DE LOS TRES HERMANOS

De tres hermanos el más grande se fue
por la vereda a descubrir y fundar
y para nunca equivocarse o errar
iba despierto y bien atento
a cuanto iba a pasar.
De tanto en esta posición caminar
ya nunca el cuello se le enderezó
y anduvo esclavo ya de la precaución
y se hizo viejo queriendo ir lejos
con su corta visión.

Eeeh, eeeh, eh, eeeh, eeeh, eh
ojos que no miran mas allá no ayuda al pie.
Uuuh, uuuh, uh, uuuh, uuuh, uh
óyeme esto y dime dime lo que piensas tú.

De tres hermanos el del medio se fue
por la vereda a descubrir y a fundar
y para nunca equivocarse o errar
iba despierto y bien atentoal horizonte igual.
Pero este chico listo no podía ver
la piedra, el hoyo que vencía a su pie
y revolcado siempre se la pasó
y se hizo viejo queriendo ir lejos
adonde no llegó.

Eeeh, eeeh, eh, eeeh, eeeh, eh
ojo que no mira mas acá tampoco ve.
Uuuh, uuuh, uh, uuuh, uuuh, uh
óyeme esto y dime dime lo que piensas tú.

De tres hermanos el pequeño partió
por la vereda a descubrir y a fundar
y para nunca equivocarse o errar
una pupila llevaba arriba
y la otra en el andar.
Y caminó vereda adentro el que más
ojo en camino y ojo en lo porvenir
y cuando vino el tiempo de resumir
ya su mirada estaba extraviada
entre el estar y el ir.

Eeeh, eeeh, eh, eeeh, eeeh, eh
ojo puesto en todo ya ni sabe lo que ve.
Uuuh, uuuh, uh, uuuh, uuuh, uh
óyeme esto y dime dime lo que piensas tú.


Silvio Rodriguez